SEIS DIAS EN BARCELONA, LA CIUDAD DE LAS MARAVILLAS.

En “Two Weeks in Antoher Town”, película de 1962, Vincente Minnelli nos cuenta el viaje de un actor en horas bajas para rehacer su carrera en Europa. Abandona el hospital en el que ha pasado tres años de vida para viajar a Roma y participar en un rodaje.

Los seis días de agosto en la Barcelona del arquitecto Pancho Ayguavives, 69 años, con su hijo Moïse, 43 años, parten de la misma necesidad de optimizar la relación paterno-filial escogiendo como escenario la ciudad en la que Pancho nació, creció, estudió, se casó y realizó sus primeros proyectos.

Más allá del viaje turístico, del objetivo de ahondar en la convivencia y de repetir itinerarios y anécdotas de juventud del arquitecto, la finalidad del viaje ha sido fortalecer vínculos a lo largo de seis días sustentados por visitas con un apenas perceptible barniz arquitectónico, paseos sin urgencia, mínimas anécdotas y una visión superficial pero eficaz y sobre todo relajada de la ciudad.

Para Pancho, padre de Moïse, se trató en todo momento de supeditar impulsos, gestos e ideas al ritmo emocional de su hijo.

Las necesidades del hijo condicionan las iniciativas del padre y éste halla a su vez nuevas formas de relación con un ser al que ha conocido mucho más durante estos seis días.

Se han compaginado señales y trazos de fácil comprensión. 

Seleccionar escenarios apetecibles para un hijo desconocedor de la ciudad, un hijo con sus propios mecanismos mentales, sus propios valores.

El Tibidabo para ver la ciudad en su conjunto, el Nou Camp para comprender mejor al Barça , la Torre Agbar “proyectada por un francés”, la inevitable Sagrada Familia, el barrio gotico, el Born y el Fossar de les Moreres con una ligera explicación del padre sobre el independentismo, el bar “Tapeo” para conocer un buen cocinero de tapas, y algunas terrazas en lugares apetecibles. 

Las horas matinales de playa en el chiringuito de Escribà, el corte de pelo deseado por el hijo en una peluquería paquistaní de Poblenou, larguísimos paseos nocturnos a pié, JJOO en la tele del tranquilo piso de Consell de Cent -prestado por el entrañable sobrino Pablo- una paella sabatina sin prisa con Pierre Roca –amigo de siempre- en el ya citado chiringuito y otros rodeos y miradas sin más objetivo que la mutua comprensión de las cosas y, sobre todo, de las reacciones de Moïse.

No estamos –lo habeis adivinado - ante una las habituales “lecciones de urbanismo al alcance de todos” propias de las visitas para arquitectos.

Estamos en un viaje de los que generan confianza y buenas sensaciones. El sencillo discurrir de un padre y su hijo en la ciudad que vio nacer al primero. Transmisión de afecto más que de datos, silencios compartidos más que largas enumeraciones de nombres.

Pancho Ayguavives ha invertido en ello no poca voluntad y buenas dosis de humildad. “Nada de lecciones, nada de imágenes concretas, nada que deba ser tenido en cuenta”

Tan solo paseos por calles aparentemente anónimas y un inesperado y espontáneo intercambio de cariño. De padre a hijo, por supuesto, pero también, y esta es la muy agradable sorpresa, ¡de hijo a padre!

De todo esto, del relato de esta no noticia, se desprenden mínimas pinceladas de materiales que andan escasos.

Un tipo que llegó a codearse con la élite del diseño y de la arquitectura mundial se emociona bebiendo un agua mineral con su hijo silente. El hijo se siente cómodo, no hay más que verlo, y eso es lo mejor del viaje.

Ha sido un placer compartir con vosotros paella y baño de masas en la Mar Bella, amigos.

À bientôt, Moïse.

Pierre Roca

SIX JOURS A BARCELONE, LA VILLE DES MERVEILLES.

A “Two Weeks in another town”, film de 1962, Vincente Minelli nous raconte le voyage d’un acteur pour refaire sa carrière en Europe. Il abandonne l’hôpital ou il a passé 3 ans de sa vie pour voyager à Rome et participer à un tournage.

Les six jours d’août dans la Barcelone de l’architecte Pancho Ayguavives, 69 ans, avec son fils Moïse, 43 ans, partent du même besoin d’optimiser les rapports père-fils choisissant comme espace de scène la ville où Pancho est né, où il a vécu, où il a fait ses études, où il a s'est marié et où ont vu le jour ses premiers projets.

Au delà du voyage touristique, de l’objectif d’approfondir dans les rapports père-fils et de répéter itinéraires et souvenirs de jeunesse de l’architecte, le but du voyage aura été renforcer les liens pendant six jours, placés sous l'égide de visites avec à peine un subtil vernis architectural, des promenades sans urgence et des points de vue volontairement superficiels et tranquilles -mais efficaces- de la ville.

Pour Pancho, père de Moïse, il s’agira en tout moment de soumettre impulsions, gestes et idées au rythme émotionnel de son fils.

Les besoins du fils conditionent ainsi les iniciatives du père et celui-ci trouve à son tour de nouvelles formes de relation avec un être qu’il aura connu bien plus pendant ces six tours.

Il s'est agi en tout moment de compatibiliser les signaux et les traces de facile compréhension.

Choisir des espaces appétissants pour quelqu'un qui ne connait pas la ville: un fils avec ses propres mécanismes mentaux, ses propres valeurs.

Le Tibidabo pour une vue d'ensemble de la ville, le Nou Camp pour mieux comprendre le Barça, la Tour Agbar “projectée par un français”, l’incontournable Sagrada Familia, le quartier gothique, le Born et le Fossar de les Moreres avec un léger commentaire du père sur l’indépendantisme, le bar “Tapeo” pour connaître un bon cuisinier de tapas et quelques terrasses choisies à l'hasard dans des coins agréables. Les matins de plage dans le cabanon “Escribà”, la coupe de cheveux souhaitée par Moïse dans l'échoppe d'un coiffeur pakistanais à Poble Nou, de trés longues marches à pied nocturnes, Jeux Olympiques à la télé de l'appartement tranquille de la rue Consell de Cent -prêté par l’incroyable neveu Pablo- une paella de samedi sans urgences avec Pierre Roca –l’ami de toujours- et bien d’autres tours et regards sans autre objectif qu’une complicité à propos des choses et –surtout- des réactions de Moïse.

On n’est pas –vous l’avez deviné- devant une des habituelles “leçons d’urbanisme pour tous” imparties pendant les visites des architectes à Barcelone.

On est dans un voyage privilégié, générateur de confiance et de bonnes vibrations. Le simple séjour d’un père et de son fils dans la ville qui vit naître le premier. Tendresse plutôt que données, silences partagéss plutôt que longues énumérations de noms.

Pancho Ayguavives a parié sur des doses de volonté et d’humilité. “Rien de leçons, rien d’images concretes, rien qu’il faille retenir".

Juste des promenades dans des rues anonymes et un inattendu et spontané échange de tendresse.

 Du père vers le fils, évidemment, mais aussi, et c’est là l’agreable surprise ¡du fils vers le père!

De tout ceci, d'écrire cette “non nouvelle”, découlent de subtils coups de pinceau. De matériaux qui deviennent rares.

Un mec qui s'est côtoyé avec l’élite du design et de l’architecture mondiale ému pendant qu'il boit de l'eau minerale avec son fils Moïse. Le fils se sent bien das sa peau -il n’y a qu'à le voir- et là, entre les deux, est la vraie valeur de ce petit grand voyage.

J'ai eu du plaisir à partager avec vous deux la paella et le bain de foules dans la Mar Bella, mes amis.

A bientôt Moïse.

Moïse et Pancho au Camp Nou.

...à côté de Santa Maria del Mar.

Les pieds dans le sable au cabanon Escribà.

Très bon repaas au "Tapeo"!

Ayguavives au soleil de père en fils.

Au stade du Barça.

Au "Parc d'atraccions Tibidabo".

Une petite bière au soleil.

Le coiffeur Carita en personne!

Le bigopohone à la plage.

Moïse et la tour de communications de Barcelone.

Pierre Roca

A CURT TERMINI.

Foto Mario Sans-2014.

Amb la intenció d’orientar-me i d’orientar en mig de tanta informació de tota mena, procedència i intenció sobre l’anomenat procés sobiranista de Catalunya, escric això com qui dibuixa un mapa de situació, intentant ser objectiu –que no és poca cosa- i amb la finalitat de desbrossar i permetre de veure-hi clar.

La infinitat d’opinions de tot tipus, les unes volent informar objectivament, d’altres, al revés, amb l’encàrrec concret d’intoxicar  –o de contra informar i confondre- fan que el lector de premsa, i més encara el lector dels pamflets partidistes de l’àmbit digital, acabi la lectura diària amb més confusió de la que tenia abans de començar.

D’entrada cal separar el gra de la palla. Per raons evidents –i amb escasses excepcions- els contraris al procés mai no en parlaran bé ni en donaran bones notícies, i els que hi són favorables tampoc posaran de relleu el que no va a favor de la qüestió. Som humans i en una interlocució tan aferrada als sentiments és lògic que les coses siguin així, sobretot si hi afegim els mitjans, que tenen cor però sobretot accionistes, compte de resultats i clients que mouen ingents quantitats de publicitat que pot anar a un diari o a un altre en funció de la tendència que cada un exposa.

Una altra qüestió és la referent als debats. Des del debat radiofònic o televisiu al de la taula familiar o el de l’esmorzar entre amics d’un dissabte qualsevol.

Si part dels integrants del debat és d’un altra lloc de l’Estat -vull dir que hi viu, hi treballa i s’hi informa- apreciarem des del primer moment la seva sorprenent ignorància sobre la realitat catalana. Una ignorància comprensible, com ho és que la majoria de nosaltres desconeixem el detall del dia de les dues Castelles, per posar un exemple.

A partir d’aquesta constatació no ens pot estranyar ni ens haurien de molestar els disbarats que es diuen. Ells, els de fora d’aquest país, no poden entendre que vulguem fotre el camp ni poden assumir que no en tinguem prou amb una conversa de subsecretaris per arreglar en vint minuts qüestions de xavalla.

Les prediccions i els exercicis de prospectiva també són notables i gairebé sempre contradictoris.

Quan toca donar al respectable un punt de vista apocalíptic el periodista de torn fa parlar un polític o un expert o un personatge contrari a d’independentisme i obté el que vol. Amenaces velades de fer servir la força, menció de determinats articles de la Constitució i altres arguments per fer por.

Si es tracta de tot el contrari es consulta un expert europeista i es posa de relleu que molts dels fantasmes no existeixen o no s’han fet servir ni en els cassos més extrems.

Parlant del dia de després els disbarats són així mateix considerables.

Si el independentisme suma més vots i guanya n’hi ha que imaginen avalots, llargues cues de vehicles militars entrant per la Diagonal barcelonina i escamots amb barretina oferint-se com a víctimes propiciatòries.

Arribats a aquest punt proposo una reflexió reposada.

Els polítics que ens manen –em refereixo als de la Generalitat i als nombrosos experts que s’hi han sumat per preparar el gran canvi- no deuen ser tontets de baba. Vull dir que ens agradin o no, els apreciem o no i ens caiguin bé o no, són objectivament un grup preparat que deu haver pres mides, esbossat opcions i possibilitats i reduït al mínim la possibilitat de sorpreses. No m’estranyaria gens que fins i tot es mantinguessin en aquest moment converses secretes amb l’altra banda, que tampoc són idiotes.

Cap d’ells, suposo, té esperit suïcida. Al contrari, tots i la totalitat dels interessos, doctrines i tendències que representen avancen en la direcció de la independència convençuts de les possibilitats d’èxit i de l’avenç objectiu del país un cop assolida la fita.

Si no s’assoleix l’objectiu s’haurà d’acceptar, reconèixer els errors, assumir la part de culpa que ens toqui i preparar-nos millor per una altra ocasió en un panorama nou que no serà fàcil pel país.

Ara mateix les estelades i el soroll mediàtic són importants, però ho és molt més la decisió racional de molts catalans de totes les edats, orígens i condicions a l’hora de votar, descartant la política petita i mesquina, fruit de la rancúnia i de la incapacitat, i anant a l’essencial: la consecució d’una Catalunya lliure i integrada al mapa europeu del progrés. Tinguem en compte –només cal estar atents a les veus que arriben de Madrid- que qualsevol possibilitat de diàleg obert o de negociació pública és inviable.

Qualsevol altra consideració s’ha de deixar per després, un cop assolits els objectius i quan toqui escollir qui ens representarà.

Però això serà una altra història.

Pierre Roca

VINÇON.

Vinçon, una de les botigues més prestigioses de Barcelona, ha anunciat oficialment l’inici d’un expedient que suposarà el tancament a curt termini de l’establiment.

Per la meva generació Vinçon ha estat i és molt més que una botiga. Era i segueix sent un referent, un espai privilegiat per on passejàvem i adquiriem cultura i on sempre compràvem alguna cosa. Un detall de dos euros o una làmpada de sis-cents.

L’ànima i cap visible del negoci, el Fernando Amat, m’ha semblat des de sempre un personatge extraordinàriament coherent, honest, cult i innovador. Un dels motors de la ciutat des de la discreció del seu despatx. Un home sempre disposat a rebre i a comentar idees i propostes, a parlar clar, a suggerir i sobretot a respectar. Un tipus fonamentalment honest.

Com bona part dels barcelonins tinc infinitat de records vinculats a la botiga del Passeig de Gràcia.

El Fernando de fa quaranta anys, de cabells llargs i cotxe anglès descapotable. La llista de regals del meu primer matrimoni, la recuperació, amb un dels seus socis, del restaurant “La Venta”, al Tibidabo, el seu viatge en solitari a la Xina quan era un país absolutamente tancat, d’altres viatges iniciàtics als Estats Units, l’època de les motos grosses, l’afecció per l’esquí, les exposicions a la Sala Vinçon i la seva generositat, que em va permetre, als inicis de Palo Alto, a Poblenou, il.luminar els carrers interiors del recinte amb làmpades “Boqueria” de ferro esmaltat.

Fa dos anys vaig col.laborar de nou amb Vinçon, en un intent de dinamitzar la secció de cuina amb uns tastets amb els que es convidava a clients, amics i coneguts. Em vaig sentir afalagat de ser part de la casa i de tenir el meu mínim protagonisme en aquell espai privilegiat.

Durant dècades Vinçon i el Fernando van ser part integrant de la modernitat de Barcelona. La seva presència discreta i elegant, d’una coherència exemplar, atorgava prestigi i significava que un professional, una iniciativa o un espai eren importants per la ciutat i s’havien posat de moda. 

La botiga i el que s’hi venia van esdevenir un referent internacional per dissenyadors, arquitectes, artistes i creadors.

Quan va deixar la primera línia executiva del negoci, fa uns anys, es va instal.lar a un petit despatx ombrívol situat al costat de la sala d’exposicions, l’antic estudi del pintor Ramon Casas. M’havia rebut uns quants cops quan li anava a comentar idees, iniciatives, invents o caigudes. La seva opinió, mai categòrica, sempre respectuosa, era important i assenyada i portava a la reflexió.

Sembla que el pas del temps, la crisi, la competència i els canvis culturals i de status dels clients i de la ciutat han pogut més que les intuicions del Fernando Amat i el seu olfacte comercial.

Sigui com sigui Vinçon no haurà passat en va. Ha modelat bona part de la nostra cultura urbana, ha funcionat com finestra oberta al món i ha estat eina didàctica que ens ha educat, ens ha mantingut informats i ens ha convertit en co-protagonistes de la història de la ciutat.

Gràcies Fernando. Gràcies amic.

Pierre Roca